No ESTÀ DE MODA el particularisme. ESTÀ MAL VIST ARA. Una mirada que tingui només uns centenars de metres de radi sembla insolidària, de pocs vols, escassament ambiciosa. Gallinàcia fins i tot. Ara, es diu, és temps de grans perspectives, de vol de falcó, de projectes de quilòmetres de distància, de fluxos de contenidors que provenen de l'Orient llunyà. Xina ens ha alterat la perspectiva de manera definitiva. Si fem memòria, la vida quotidiana- ha anat ampliant l'abast de la geografia de les coses. Els primers gadgets electrònics i els primers electrodomèstics de qualitat que vaig veure en la meva vida provenien d'Alemanya. Made in Germany. Només després van arribar els japonesos. Made in Lapan. Jo encara recordo quan anàvem a Andorra a per sacarina i sucre francès, aspirines de més enllà del Pirineu, o bolígrafs i carpetes i formatge de bola -vermell com un pimiento- holandès. La llet no es comprava en els supermercats, sinó en la lleteria, i la llimonada -zarza, gasosa o de taronja- la portaven a casa en ampolles que lluïen una Senyera que sortia d'una copa. El vermut es comprava a Casa Muntanya i l'excepció a la regla era el nom d'aquelles botigues que -es suposava- eren la finestra als productes del món, els ultramarins -quin nom tan geogràfic, viatger, evocador ... Ultramarino-.